– Mis alumnos de secundaria trabajan todos con ordenadores portátiles. ¡Hay que prepararlos para el futuro!
– ¿Por eso los encierra dentro de libros digitales?
– No se confunda, ¡puedo añadir hipervínculos!
– Claro, claro…
Etiqueta: eduCAT1x1
Podcast: Play in new window | Download
Subscribe: Google Podcasts | Android | Email
Algunes de les ponències de la 9a Jornada de Telemàtica Educativa (la de l’any passat), organitzades per la FECC (Fundació Escola Cristiana de Catalunya) em van semblar interesants, sobretot les menys ‘comercials’. Crec que les d’aquest any han estat millor. Celebro que es tendeixi cada cop més cap la mostra ‘aterrada’ i es presentin ‘bones pràctiques’ relacionades amb les TIC. Els grans discursos mediàtics són relativament accesibles online, però escoltar docents de primera línia és més difícil. Evidentment les nostres presentacions no són tan eloqüents, ni elegants, però trobo que reflexen una realitat palpable, més propera als qui compartim moltes hores amb els alumnes, esdevenenint així quelcom més ‘eficient’.
Em sembla que vaig demanar permís personalment a tots els ponents per publicar els enregistraments de les seves presentacions… En tot cas, només fa falta que us poseu en contacte amb mi per solucionar-ho. Per acabar, els agraïments són per en Rafel Bretones, company de feina i responsable del bloc Art i Història i per la paciència de la Júlia Vedaguer i en Carles Armengol de la FECC. Fins la propera!
Aquest article es va publicar fa uns mesos a la revista Espia de l’Escola Pia, al Diari Maresme fa una setmana i en breu a l’Estela, la revista d’opinió de Calella.
Les coses canvien. Darrerament a més velocitat del que ho han fet mai. Si teniu al voltant estudiants, especialment dels més jovenets, poder heu sentit a parlar de les PDIs (llegiu pedeiïs). Fan servir la paraula com si res, però suposen un canvi important en el funcionament i les possibilitats d’una aula. Però… de què estan parlant?
Comencem pel principi: què és una PDI? Una PDI és un Pissarra Digital Interactiva, és la versió moderna de les pissarres de guix de tota la vida, però amb unes quantes diferències… Imagineu-vos una pantalla enorme, on s’hi pot escriure, veure vídeos o navegar per Internet. N’hi ha de tàctils que funcionen directament amb els dits. Hauríeu de veure als nens d’infantil resolent trencaclosques, ordenant seqüències de números o aprenent les seves primeres paraules. Ara no només poden escriure sinó que després poden moure les paraules per la pantalla arrossegant-les amb la mà.
Altres funcionen amb una mena de llapis digitals que es connecten per rajos infrarojos al projector. Aquests aparells converteixen una pissarra blanca qualsevol, (d’aquelles que funcionen amb retoladors que s’esborren amb la mà), en una pantalla d’ordinador immensa, on amés, pots moure el ratolí.
Així doncs, una PDI és un sistema informàtic multimèdia, un ordinador connectat a una pantalla enorme, amb un equip de so que permet transformar la classe en una sala de cinema en qüestió de segons i que, davant de qualsevol dubte que apareixi a classe, permet accedir directament a Internet per trobar més informació. Imagineu-vos que estem parlant de la fotosíntesi i no queda clar com funciona, trobem un vídeo a youtube i en segons, l’estem mirant a classe. Sembla divertit, oi?
El siguiente artículo se publicó la semana pasada en el portal escuela2.0.
Jueves 22 de Marzo del 2012. Tras dejar a mis hijos en su escuela adapto el rol de padre al de docente, como cada mañana. Pero esta vez me dirijo a la estación de tren para recorrer los 50 y pico kilómetros hasta el recinto ferial de Montjuïc en Barcelona para participar en las jornadas de educación y tecnología organizadas por la Asociación Espiral y el grupo DIM (Didáctica y Multimedia – UAB). Tras acreditarme y conseguir escurrirme entre los millares de jóvenes que esperan recibir alguna indicación acerca de su futuro académico en el Saló de l’Ensenyament, consigo llegar unos minutos antes de la inauguración. La sala se llena rápidamente, prácticamente en su totalidad. Esto promete. Aprovecho para leer que se cuece en twitter bajo la etiqueta #jespidim. La ponencia de Anna Forés está a punto de empezar mientras compruebo un dato sugerido por @Lgolanopedros : “¿Dónde están los profesores jóvenes?”. Tras unos sútiles movimentos panorámicos a mi alrededor confirmo la hipótesis. Me parece que la mayoría de rostros acumulan más años que el mio. ¿Simple anécdota?
Podcast: Play in new window | Download
Subscribe: Google Podcasts | Android | Email
En termes generals, no sóc gaire partidari dels llibres de text escolars, crec que limiten les possibilitats de desenvolupament dels aprenents i extraacomoden la postura/funció del professor. Menys encara els nous formats “digitals” als que les noves editorials dediquen tants esforços. Suposo que per això mateix em va encantar el to irònic de la xerrada d’en Juanjo Fernandez, al que agraeixo des d’aquí permetre’m publicar l’enregistrament. Durant una horeta comenta, suggereix i critica alguns dels magnífics tòpics i neologismes de la tecnologia aplicada a l’educació que inunden el màrqueting editorial.
[Entrant a mode irònic] No us perdeu la meva intervenció estel·lar al minut 48 recordant la possibilitat de l’alumnat per generar el seu propi coneixement (gràcies a la possibilitat de les TIC, of course). [Sortint de mode irònic]
Aquest és el segon enregistrement que publico de les 9s Jornades de Telemàtica Educativa i fira TIC, organitzada per la FECC (Fundació Escola Cristiana de Catalunya). També podeu escoltar i descarregar el podcast de la primeras jornada.