A la Revista de Blanquerna de gener del 2011, Josep Lluís Micó, Xavier Carbonell i Joan Mayans mantenen una conversa sota el títol: Societat, Cultura i Política en xarxa. En un fragment, Joan Mayans equipara la funció del mestre contemporani a la tasca del discjockey (dj)… Aquest article recull algunes reflexions d’algú que desenvolupa ambdues tasques.
Una de les sensacions més extraordinàries que he experimentat com a dj és la de catarsi. Aconseguir que un grup indeterminat de persones reaccioni unitàriament a la música proposada esdevé sublim.
Quan un dj és capaç de ‘llegir’ el públic, proposa cançó rera canço; si els ballarins corresponen, es va formant el camí cap la catarsi, cap a l’unitat absoluta (quasibé sona a passatge bíblic, oi?). Durant la catarsi, el públic passa a ser el protagonsista del moment. Els dansaires estableixen mirades de complicitat amb aquells qui comparteixen els pocs metres quadrats que ocupen amb el moviment del seu cos; el dj, havent estat capaç d’interpretar el desig emès per la ballaruca comuna, abandona la seva posició de director i es converteix en públic, corprés per la conjunció que emana de la pista i s’afegeix a l’eufòria col·lectiva. Quan els papers entre els participants es difuminen arriba la catarsi.
Aquest moment idíl·lic acostuma a ser breu, d’uns minuts de durada, però cal dir que, ( i aquí arriba la falca d’autopromoció publicitària), en la meva irregular activitat com a punxadiscs he viscut sessions on he aconseguit que s’extengués més enllà del que acostuma a ser habitual. També cal confessar que han estat poques, que les recordo perfectament i que les puc comptar amb els dits d’una mà.
Com poder ja sabeu, la meva vocació professional ha estat des de sempre la docència: sóc profe des de l’adolescència. De tant en tant però, em rebrota el desig de tornar a punxar; de posar-me a dirigir una pista de ball, de suggerir música, en la mesura del possible, nova música. Això complica la tasca, per suposat. Només aquells qui s’especialitzen en un gènere concret són capaços de vibrar amb una cançó que no havien escoltat abans. Anar a un concert d’un grup del qui no coneixes les cançons no és el mateix que anar-hi podent cantar-les amb el solista, oi?
Com a profe, he viscut la sensació de catarsi moltes més vegades. Aquesta passa en el moment en el que el profe deixa de ser profe per formar part de l’alumnat. Es produeix quan s’aconsegueix compartir amb ells el procés d’aprenentatge, intentant construir coneixement significatiu colze a colze, acceptant els errors com a pas imprescindible per assolir l’èxit, (per petit que sigui).
Joan Mayans comenta que el mestre del segle XXI hauria de disposar d’un ventall de recursos per afrontar la seva tasca i atendre la diversitat a l’aula, recollint recursos adients d’allà on calgui, adaptant-los als alumnes i ordenant-los per construir un aprenentatge coherent i progressiu. Això és el que fa un dj: un remix de continguts per dirigir una sessió, de ball o d’aprenentatge… Ho faig com a dj i ho faig com a profe.