Hi ha una cosa fascinant a l’educació: tothom es creu expert. No cal haver estudiat pedagogia, ni haver estat docent, ni recordar més enllà de la classe d’infantil. N’hi ha prou amb haver passat per l’escola. I així, tothom opina, amb una seguretat aclaparadora.
Això explica l’allau d’opinions que cada setmana omplen els mitjans i les xarxes socials: què falla a l’escola, què s’hauria de fer, i sobretot, com abans tot era millor. L’autor pot ser qualsevol: mecànic, periodista, fuster, arquitecte, tertulià. I és que, al cap i a la fi, tots hem estat alumnes, oi? Per tant, tots sabem com hauria de ser.
Aquesta falsa seguretat és l’efecte Dunning-Kruger en estat pur: com menys en saps, més segur et creus. I l’educació n’és un camp privilegiat, perquè la familiaritat es confon amb el saber. Haver estat a l’escola no et fa entendre el seu engranatge.
I, és clar, aquí hi afegim la nostàlgia. Aquella visió ideal del passat on els alumnes respectaven, els professors manaven i tot era sòlid com una roca. Curiosament, aquesta època daurada coincideix amb els nostres anys joves, abans que el món es compliqués.
Però la memòria és traïdora. Guarda només els bons moments i fa desaparèixer els dolents. No és mala fe; és autoprotecció. Però això ens porta a fer diagnòstics esbiaixats, basats en records filtrats i en una confiança cega en el propi criteri. Tot molt humà, però també perillós.
I el més greu és que sovint aquesta desconeixença no ve de fora, sinó de dins. Som els mateixos professionals, els que patim aquesta situació: amb pressupostos escanyats, sota una lideratge institucional absen,t sense els recursos mínims per fer la feina com cal. I aquí és on la crítica es trenca: quan baixem dels titulars brillants i entrem en el fang de la realitat, a les trinxeres.
Mentrestant, a l’aula, la feina és constant. Hi ha més diversitat que mai, més pressió, més expectatives. I, sí, també més eines i més coneixement. Però tot això queda eclipsat per les opinions amb titulars rotunds, sensacionalistes i esbiaixats.
No és qui pot opinar sobre educació, sinó des d’on es fa. No és el mateix el record idealitzat que l’esforç diari. No és el mateix haver estat alumne que haver de conviure amb trenta realitats diferents cada matí.
Però bé, seguirem, perquè mentrestant, tothom, òbviament, segueix sabent què és millor per a l’escola. O, com a mínim, pensant que en sap. I això, desgraciadament, no ho trencarà cap reforma.