Aquest article es va publicar fa uns mesos a la revista Espia de l’Escola Pia, al Diari Maresme fa una setmana i en breu a l’Estela, la revista d’opinió de Calella.
Les coses canvien. Darrerament a més velocitat del que ho han fet mai. Si teniu al voltant estudiants, especialment dels més jovenets, poder heu sentit a parlar de les PDIs (llegiu pedeiïs). Fan servir la paraula com si res, però suposen un canvi important en el funcionament i les possibilitats d’una aula. Però… de què estan parlant?
Comencem pel principi: què és una PDI? Una PDI és un Pissarra Digital Interactiva, és la versió moderna de les pissarres de guix de tota la vida, però amb unes quantes diferències… Imagineu-vos una pantalla enorme, on s’hi pot escriure, veure vídeos o navegar per Internet. N’hi ha de tàctils que funcionen directament amb els dits. Hauríeu de veure als nens d’infantil resolent trencaclosques, ordenant seqüències de números o aprenent les seves primeres paraules. Ara no només poden escriure sinó que després poden moure les paraules per la pantalla arrossegant-les amb la mà.
Altres funcionen amb una mena de llapis digitals que es connecten per rajos infrarojos al projector. Aquests aparells converteixen una pissarra blanca qualsevol, (d’aquelles que funcionen amb retoladors que s’esborren amb la mà), en una pantalla d’ordinador immensa, on amés, pots moure el ratolí.
Així doncs, una PDI és un sistema informàtic multimèdia, un ordinador connectat a una pantalla enorme, amb un equip de so que permet transformar la classe en una sala de cinema en qüestió de segons i que, davant de qualsevol dubte que apareixi a classe, permet accedir directament a Internet per trobar més informació. Imagineu-vos que estem parlant de la fotosíntesi i no queda clar com funciona, trobem un vídeo a youtube i en segons, l’estem mirant a classe. Sembla divertit, oi?
Aquest dissabte un bon grapat de docents (més de 500!) de l’Escola Pia de Catalunya ens vam reunir a Terrasa a la 24a Jornada Pedagògica amb el títol “Treball d’equip: Joc d’emocions”.
