Educació i tecnologia – entorn les TIC i les TAC from applejux on Vimeo.

Aquest divendres 2 de juliol del 2010 a les 19:30 hi ha la quarta edició del sopar de la Llopasfera. Abans, a l’ajuntament vell hi haurà una sèrie d’intervencions breus. M’encanta el cartell de la Lorena.

Aquells que em coneixen saben que procuro mantenir una posició panoràmica de la realitat, no només pel fet de fer quasi dos metres sinó per mantenir una posició més o menys prudent amb el que passa al meu entorn. La meva relació amb la política va tenir el seu moment àlgid fa aproximàdament una dècada i des de llavors, decreix. Suposo que podria resumir-la entre l’ignorància i el desencís. Aquesta vegada em saltaré el meu propi protocol per manifestar un sentiment compartit amb altres conciutadans.

El Casal d’Estiu de l’Ajuntament de Calella que es feia al CIP Minerva no es durà a terme. El rumor feia mesos que circulava però les versions anaven canviant. Segons l’ajuntament, manca pressupost i existeix oferta privada suficient per justificar la decisió.

[ad]

El nostre fill gran ha anat durant dos anys als tallers d’Estiu i la nostra valoració és senzillament excel·lent. Els Tallers d’Estiu han estat un punt de trobada d’amics i amigues que van a diferents escoles i que tenen l’oportunitat de gaudir de la companyia mútua durant unes setmanes realitzant activitats d’esbarjo. Amés són una ajuda inestimable per moltes famílies amb dificultats.

Tenim dos nens petits que necesiten espais per jugar i relacionar-se amb altres infants. La seva sociabilització extraescolar demanda punts de trobada públics. Els pares novells, ens especialitzem en localitzar espais adequats pels nostres fills i intercanviar aquesta informació amb les nostres amistats. És cert que Calella disposa actualment de diverses zones i parcs lúdics per infants, però justament de l’experiència obtinguda en aquests llocs, em sorgeixen unes reflexions:

1. Davant un context socio-econòmic desfavorable com la que estem vivint, és aquesta la millor opció?
2. On aniran els nens i nenes que no podran pagar les quotes de l’oferta privada?
3. Quan va costar la nova font que substitueix el monument als Caiguts del pati de l’ós?
4. Cal aplicar les mateixes polítiques de conservació i manteniment de la citada font al serveis socials?
5. S’ha valorat un augment de la quota?
6. No s’havia dit que la integració era cosa de tots?

Suposo que em vindran al cap més arguments en relació al tema en els propers dies… ara per ara predomina la decepció.

La catàstrofe i la desgracia són temes recorrents per la premsa sensacionalista i per això els rumors es van estendre com la pólvora. En pocs mesos, Hollywood ja havia representat el cataclisme a la pel·lícula “El dia de mañana”. De mica en mica, la societat occidental prenia consciència de que era responsable de la transformació que patia el món. Per aquells qui sabem ben poc de ciència, el documental “Una verdad incómoda” va ser la prova irrefutable de que alguna cosa estranya passava amb el temps i de que, certament, l’home n’era l’origen.

No fa pas gaire vaig descobrir el documental del prestigiós canal britànic Channel 4: “The great global warming swindle”, (El gran timo del calentamiento global). En aquest document, científics de renom qüestionen l’origen del calentament global. En cap moment neguen que el clima de la Terra estigui canviant, però determinen que el CO2 no és el causant de l’increment de temperatura del planeta, contràriament al que Al Gore predicava a “Una verdad incómoda”. El documental va més enllà i defineix la situació actual com una mena de conspiració vers l’evidència i la justifica principalment a partir de dos fets:

1. El moviment ecologista s’ha radicalitzat convertint ‘El calentament global’ en una mena de religió fonamentalista.
2. S’han invertit tants milions d’euros en la recerca i desenvolupament en aquest àmbit, que qualsevol veu discordant és automàticament silenciada.

Davant situacions com aquesta, aquells qui sabem ben poc de ciència, ens posem les mans al cap i ens preguntem: Qui te raó? Què cal fer?

[ad]

Malgrat aquests grans enigmes, a l’escola molts mestres segueixen insistint en la necessitat de respectar el nostre entorn, d’actuar amb responsabilitat i d’evitar actituds incivilitzades. Tot i que els contenidors de sota casa meva segueixen sent un caos, els alumnes aprenen a quin contenidor dipositar les deixalles: blau-paper, verd-vidre, groc-envasos… Però tinc la sensació que amb això no n’hi ha prou. Hi ha massa decisions que no depenen d’ells, sinó dels adults. No és qüestió de prendre postures extremes, però si d’utilitzar el sentit comú. Evidentment, tothom procura per la seva comoditat, però no cal ser cap gran matemàtic per descobrir que el ritme de vida que portem molts és desmesurat, sobretot a escala global. Consumim en excés. La població es multiplica exponencialment mentre els recursos disponibles per satisfer les seves necessitats són finits. Cal aturar-nos i reflexionar sobre els nostres hàbits de consum, sobre la necessitat real dels nostres actes. Cal reduir i reutilitzar abans que reciclar, tal com feien els nostres avis. Perquè oblidem tan ràpidament els bons hàbits dels nostres predecessors?

Si no us sentiu còmodes amb tota aquesta parafernalia ecologista i condescendent, preneu-vos-ho des d’una perspectiva econòmica. Reduint i reutilitzant no només estalviareu euros, sinó que us convertireu en ciutadans responsables. Segur que aviat predicareu des de l’exemple.

Si ets una mica observador, al pati de l’escola descobreixes els hàbits de consum de les famílies. La gran majoria dels nens porten els seus entrepans embolicats amb paper d’alumini, un material molt difícil de reciclar i que només s’utilitza una vegada. Altres ni tan sols porten entrepà, sinó algun producte industrial empaquetat de dubtós valor nutricional. Una minoria porta envasos hermètics reutilitzables (els famosos tuppers), fins i tot pels sucs. Potser consideres aquesta última opció incòmoda i exagerada, però poder trobes una combinació més sostenible, econòmica i millor que la que utilitzaves. Tal com deia el Capità Enciam: “Els petits canvis són poderosos”. Poderosos no només per estalviar-nos un parell d’euros al mes, sinó sobretot, perquè haurem implicat als nostres fills en un procés de responsabilitat del que segur estareu molt satisfets.

Ja sabem que mantenir na postura compromesa és difícil, sobretot quan veus que aquells qui haurien de prendre les decisions realments importants senzillament mareixen la perdiu, però malgrat aquesta vergonya, res ens eximeix de la nostra responsabilitat.

Sobretot, salut.

Podeu veure ambdós documentals aquí

distingits i distingides relacions properes:

els comunico que el proper dissabte 26 de gener pinchu a l’apples de calella, al carrer amadeu (just girar la cantonada de casa meva). si realment no teniu res millor a fer i decidiu venir tindré algunes consumicions per repartir entre els assistents. l’entrada és gratuïta (per suposat). la idea és fer un popurri musical entre funk dels setanta, reagge, dub, italo-disco, soul i electrònica de sobretaula.

si teniu previst passar-vos-hi, feu-m’ho saber. (us heu adonat del meu domini dels pronoms febles?)

apa, vagibé.

i en marc gallart em va enviar aquest vídeo…

Bàsicament l’exposició està formada per dos tipus d’exercicis. Uns de plans, en dues dimensions, i els altres amb volum, que podriem definir com escultures fotogràfiques. En tots ells apareixen patrons geomètrics o poliedres, descomposats sobre pla i amb volum a les escultures. En totes les cares poligonals hi ha imatges dels espais proposats per en Guillem. Tetraedres, octaedres, dodecaedres o icosaedres, folrats d’imatges, ocupen un camp visual de 360º. Suposo que per defecte professional, (és professor de dibuix a la UB), no pot evitar aplicar la seva visió euclidiana a la realitat. Aquest fet queda patent en els exercicis bidimensionals, on amb un subtil metàfora, invita als espectadors no només a contemplar les imatges de les fotografies representades i a submergir-se en el que representen, sinó a construir els volums proposats, tancant mentalment així, la realitat representada i atorgant-li la tercera dimensió a una obra bidimensional. Resumint, una excel·lent i deliciosa pulcritud artesanal en la cosntrucció i presentació d’una exposició intel·ligent. Probablement el millor que hagi vist a Calella.

més info