Música lliure? Netaudio? Netlabels? Buuuf!

roger_m_audio

Amb el temps, la majoria de coses canvien. La música no n’és una excepció. Al llarg de la història, la manera en que les notes s’ordenen i els instruments s’utilitzen han generat centenars d’estils musicals diferents. En aquest transcurs, la tecnologia te una paper destacat. Alguns estils han nascut a partir de la utilització concreta d’un instrument que ha estat inventat i perfeccionat gràcies a la tecnologia; o bé d’alguna “cosa” utilitzada com a instrument. El turntablism, per exemple,  és un estil derivat del hip-hop i es fonamenta en la utilització del tocadiscs com si d’un instrument es tractés. Aquí, el músic desplaça el disc de vinil endavant i endarrere modificant el so enregistrat i creant així “nova música”. La tecnologia però, no només ha influenciat en els estils musicals. Aquests darrers anys està transformant poc a poc els hàbits musicals de les generacions més joves. De fet, està modificant la manera en que fem, consumim i gaudim de la música.


Segons estudis recents, escoltar música segueix sent una de les principals activitats dels joves. Un dels resultats que més em va cridar l’atenció va ser la manera en que la consumeixen. Malgrat molts d’ells només escolten els primers 30 segons de cada cançó, alguns són capaços d’escoltar música més de 25 hores a la setmana gràcies als dispositius mòbils actuals, que permeten emmagatzemar milers i milers de cançons. Imagineu-vos la quantitat de fragments de 30 segons que els cal escoltar per arribar a 25 hores!

Actualment, el CD s’està extingint perquè la majoria de joves troba més còmode enviar la música descarregada d’Internet directament al reproductor MP3 o el telèfon mòbil. Cal afegir que la possibilitat d’aconseguir només la cançó que volen i prescindir de les altres 10 que no els interessen gens també ajuda a oblidar el concepte d’àlbum. Però probablement la possibilitat d’intercanviar fitxers sense ni tan sols cables gràcies al famós Bluetooth, acabi de sentenciar definitivament els discs compactes. De fet, alguns joves ni tan sols descarreguen ells mateixos la música d’Internet, sinó que són els seus amics els qui s’encarreguen d’omplir-los els dispositius amb els èxits del moment. A tot això cal afegir serveis com eMule, BitTorrent, Soulseek, RapidShare i similars que permeten a qualsevol amb els coneixements adients aconseguir pràcticament qualsevol discografia que es proposi pagant només el preu dels servei d’accès a Internet.

Aquest és un panorama desolador per les grans indústries discogràfiques convencionals, acostumades a uns marges de benefici extraordinaris.  Però no ho hauria de ser per la resta de la societat malgrat els missatges apocalíptics que la mateixa indústria discogràfica i les societats que gestionen els seus drets emeten constantment.

Recordem el passat durant uns segons: anys enrera enregistràvem de la radio les cançons que més ens agradaven i les intercanviàvem amb els nostres amics, a l’actualitat passa més o menys el mateix però utilitzant discs durs en comptes de cintes electromagnètiques de casset. No recordo que llavors ningú ens acusés de pirates, oi? La diferència recau en els interessos de les grans companyies. Ara veuen com el seu model de negoci s’està desmuntant pels canvis de consum de les noves generacions completament acostumades a les noves tecnologies.

L’altre argument freqüentment utilitzat és el que fa referència al futur dels músics. Pobres, si no els paguem la seva música, com donaran de menjar als seus fills? Aquí ningú ha parlat de no pagar-los per la seva feina. Qualsevol feina ben feta mereix ser compensada, però poder no de la manera que interessa a les grans companyies, poder no amb els ridículs percentatges finals que queden pels autors reals de la feina.

Cada cop més músics s’adonen de la dificultat d’entrar a la indústria convencional, d’aconseguir un contracte, sobretot si la música que fan no s’ajusta als seus paràmetres. Aquest grup sap que al llarg de la història, només una immensa minoria ha pogut viure realment de la música. Aquest grup ha decidit acceptar la realitat i adaptar-s’hi. Alguns d’ells han decidit autopromocionar-se directament i ni tan sols plantejar-se entrar als canals convencionals. En comptes de fer maquetes pels segells discogràfics, les fan directament pels seus fans i les distribueixen mitjançant Internet. En altres paraules, el que fan és regalar la seva música.

El que podria sembla una absurditat resulta que es fruit d’una estratègia totalment conseqüent amb el context actual. Si la gent pràcticament no compra CDs i el jovent pràcticament no paga pel fitxers MP3 que descarrega, com pot el músic obtenir algun benefici de la seva feina? Malgrat fenòmens com iTunes, la major botiga de música a Internet, molts creuen que els fitxers MP3 estan deixant de ser una mercaderia. Per alguns ja han esdevingut res més que la targeta de presentació d’un grup. Llavors, com es guanyaran les garrofes els músics?

Resposta: al directe, al concert, a l’actuació, al recital o diga-li com vulguis. Aquesta és, tal com ha estat sempre, la clau. El consumidor d’avui en dia cerca l’experiència única, personal, irrepetible i intransferible. Aquests nou músics, conscients de aquest canvi, utilitzen les possibilitats que ofereix Internet per comunicar-se directament amb el seu públic. Valoren la seva resposta i actuen en conseqüència. Hi ha casos en que s’han modificat lletres de cançons per voluntat dels fans, escollit les cançons pel següent concert, dissenyat samarretes o organitzat autobusos. Tot amb l’objectiu d’oferir alguna cosa més que no un simple fitxer MP3, creant en resum, un públic fidel i un ambient de comunitat. Definitivament, música lliure no vol dir música gratis, sinó música lliure de perjudicis i sobretot, dels interessos abusius dels intermediaris.

És en aquest punt on cal incorporar dos paraules angleses noves: netaudio i netlabel. Tot aquest fenomen exposat anteriorment s’anomena genèricament netaudio i fa referència als músics, al públic, als concerts on es troben i a les eines i mecanismes que utilitzen per comunicar-se i relacionar-se. Mecanismes que, per suposat, han aparegut gràcies a la tecnologia. Els netlabels, són l’equivalent als segells discogràfics tradicionals i s’encarreguen de seleccionar grups, promocionar-los i organitzar concerts. A Catalunya ja fa anys que en tenim i sembla que de mica en mica en van apareixent més. Us en deixo una petita selecció:

Si coneixeu algun altra netlabel català, deixeu un comentari i l’afegiré. Moltes gràcies.

Altres Articles Relacionats:

Articles Relacionats:

Aquesta entrada s'ha publicat dins de formació i educació, música per descarregar, netaudio, opinió i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: Música lliure? Netaudio? Netlabels? Buuuf!

  1. gyorgy diu:

    el problema del mercat de la música actual no és com adaptar-se als nous usos formals que les noves tecnologies faciliten, sino l’absència de crítica envers el creixement exponencial de la vanitat entre els seus productors.

  2. cHristian diu:

    he, he, he… esperem que ningú es senti ofès 😉

    jo diria que el percentatge de “merda” és més o menys el mateix de sempre, el que passa és que actualment tenim moltes més eines per produir-ne: (de merda, semi-merda o quelcom diferent)

  3. jordi diu:

    pot ser, de fet jo només parlava dels que sel’hi han posat les mans vermelles, saps?
    salut, christian.

    gyorgy

  4. jordi diu:

    volia dir: s’els-hi

  5. Retroenllaç: un nou exemple… | applejux: analogue multimedia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *